skip to main |
skip to sidebar
Toc, toc, toc.
- Control police, control police!!
Són dos quarts de tres de la matinada, però òbviament poc els importa que estiguem dormint. Obren la llum. Comproven passaports, ens miren les cares adormides (a nosaltres dos i als quatre australians i australianes que ens acompanyen) i quan es donen per satisfets, ens deixen seguir clapant. És el control de sortida de Macedònia, la qual cosa no és bona notícia, senzillament perquè això vol dir que d'aquí mitja hora ens tornaran a despertar per al control d'entrada a Sèrbia.
No hem atravessat Kosovo, ja ens van dir a l'estació de Salònica que el tren hi passava a prop, però no hi entrava. Això vol dir que ens hem estalviat dos controls més de frontera, segurament. Però tot i així, demà serà complicat -per no dir impossible- agafar el tren a Sarajevo: no només perquè el tren en el que estem ara va sortir tres hores tard, sinó perquè en tots els controls ens entretenim molt.
L'endemà ens vam llevar a les 10 del matí i encara no haviem arribat. De fet no teniem ni idea de quan arribariem, potser en mitja horeta ja hauriem arribat a Belgrad? Doncs no hi vam arribar fins la una!
Després de setze hores i mitja de viatge en aquest trasto...
... havíem arribat a Belgrad!
Vam començar buscant allotjament a davant l'estació i dinant, per després -com no!!-, anar a fer la migdiada. Però aprofitariem per visitar Belgrad un cop entrada la tarda:
El temple de Sant Sava és el segon temple ortodox més gran del món:
A prop del temple, algunes fonts i jardins:
I cap al vespre vam anar a la fortalesa de la ciutat:
Des d'allà dalt es veu el Danubi (dreta) amb el seu afluent, el riu Sava:
Ja baixant...
... vam arribar als carrers amb més ambient: gent passejant i pintors:
Abans de sopar, vam veure el Parlament serbi, que estava en reconstrucció. Va ser bombardejat per l'OTAN el 1999, ens els darrers episodis de la guerra dels Balcans:
I vam acabar el dia sopant un kebapcici, una mena de kebap una mica estrany.
El matí següent vam anar a veure el Museu Arqueològic Nacional. Es pot visitar l'imprescindible en una hora, segurament moltes restes estan guardades fora de Grècia, com per exemple al Museu Britànic.
No se perquè però les ceràmiques clàssiques de l'antiga Gràcia sempre m'havien cridat l'atenció, serà pel contrast de dos colors entre el taronja i el negre. Representen normalment episodis històrics com ara alguna guerra:
Alhora, vam trobar moltes escultures: senyors fent "l'indio"...
...
i minotaures!!
En general la visita va valer la pena. Sortint d'allà vam tornar a passar per la plaça Syntagma (el Parlament al fons):
Després vam anar a fer la migdiada, de nou, al parc, i no va ser fins més tard que ens vam moure per aproftar les escasses dues hores que ens quedaven a Atenes. Vam anar a veure l'estadi dels primers Jocs Olímpics moderns, celebrats a la ciutat l'any 1896:
Per últim, ens vam despedir de les vistes de l'Acròpolis...
I aquí s'acabava la visita a Atenes, ja erem a l'estació. És una estació molt petita per ser una capital d'estat. De fet, no deu ser més gran que la de Montcada-Bifurcació, possiblement amb menys línies. 
I és que Atenes és "el cul de sac dels Balcans", allà a baix de tot! La que realment fa de sortida i entrada de trens al país és l'estació de Salònica, on ens dirigirem amb aquest tren nocturn:
Dotat de magnífiques estances per una còmoda nit (notis el sarcasme: allò era més prim que una camilla). Si mireu la foto bé, veureu que de matalàs, res de res. I a més allò era una llauna de sardines!!
Un dia a Salònica
Doncs el tren de l'insomni, que va sortir d'Atenes a les 11 de la nit, ens va deixar a Salònica (més ben dit Thessaloniki) a dos quarts de vuit del matí del 8 d'agost. Una hora més tard del previst, que ens va donar una horeta més de son, encara que fos incòmoda. Vaja, que vam arribar força cansats i per resoldre-ho que millor que tastar la gespa d'una nova ciutat:
Un cop vam estar més desperts, cap al migdia, vam anar a veure la Torre Blanca de Salònica, que té un museu de la ciutat molt bo a dins, sinó fos perquè tots els textos estan en grec, idioma que òbviament no dominàvem. Però com que l'audioguia estava en anglès, vam arribar a entendre que la torre, construida sota domini otomà cap al segle XV, havia estat el lloc preferit per torturar presoners. Cosa força comú en aquest tipus de torres.
La ciutat de Tessaloniki va ser fundada per Alexandre el gran el segle IV a.C., quan se li va acudir d'ajuntar les diferents tribus que vivien disperses pel golf de Thermaikos en un enclavament al costat del mar. De fet, la situació geogràfica de Salònica ha fet que sigui una ciutat cruïlla de camins i rutes de comerç.
A banda de tot això, tornem a la torre i a la nostra visita: aquí una panoràmica de la costa des de dalt de la torre, que és al costat del mar:
Vista la torre per dins vam anar a fer una volta per l'interior de la ciutat, força més cuidada que Atenes. Vam trobar alguns llocs d'interés...
... i alhora ens van sorprendre les muralles, al fons. No ens vam poder apropar a veure-les perquè es feia tard, però una mica de zoom va servir per fer-se una idea:
I com ja he dit, se'ns feia tard, i va caldre tornar a l'estació. Una estació com Déu mana, no com la d'Atenes. Es nota que Salònica és cruïlla de camins: les rutes ferroviàries o bé porten a Istambul o bé als Balcans, ja sigui a Albània o a Sèrbia.
I nosaltres ens haviem de dirigir a aquest últim estat. Haviem d'agafar el tren cap a Belgrad a les 17.30 hores, per arribar el matí següent allà cap a dos quarts de sis del matí. Això ens donaria dos hores i mitja de marge per agafar el tren Belgrad-Sarajevo de les 8.15 i arribar a Bòsnia, un dels destins més importants del nostre viatge.
Ara bé: què passa si tens dos hores i mitja de marge i el tren arriba tres hores tard? Ja podeu deduir que vam sortir a les 20.30 de Salònica i que hauriem de passar un dia imprevist a Belgrad. Però això serà en el següent episodi.
