- Pol, lleva't, corre!! Que m'he adormit!
- Quina hora és??
-Les 8 i un minut!!
I a partir d'aquí podeu imaginar la resta oi? Corre a recollir, pagar l'hotel... creuem l'avinguda que ens separa de l'estació a tota pressa, derrapant amb la maleta (repetiriem algo semblant a Zurich, unes setmanes després). Sort que havíem tingut la prudència d'agafar el bitllet el matí anterior! Arribem al tren que ens ha de dur a Sarajevo a les 8.13, dos minuts abans de l'hora prevista de sortida. Em sembla recordar que el Pol tenia una mica de ganes d'escanyar-me, potser serà perquè l'alarma me l'havia posat jo i m'havia d'encarregar d'estar "al lloro".
Bé, en tot cas el tren va arrencar cap al nostre proper destí, al que havíem d'arribar després de 9 hores de viatge. Sortiem en direcció oest cap a la frontera amb Croàcia, passant per l'estació de Sid, on la policia pujaria a fer el clàssic control de frontera.
Òbviament, la visita de la policia havia de crear alguna anècdota, per no perdre la costum. Jo, que sóc un bon noi, vaig entregar el passaport al policia serbi, un senyor amb bigoti que recordaré durant molt de temps. Sostenint el document a les seves mans, l'home se'l mirava, i al cap d'uns segons vaig percebre sota d'aquell respatllet de péls, un somriure entre divertit i encuriosit que em va posar una mica tens: tot policia que surti d'una actitud normal no em fa gaire gràcia, ni a mi ni a ningú. Amb això que l'home diu:
-Is this for me? (Això és per a mi?)
No, evidentment la targeta de crèdit que l'home m'ensenyava s'havia "colat" per accident a dins del passaport, com a resultat del mal costum de fortre-ho tot dins la motxilla, "a saco". Com ja deveu sospitar, vam riure una estona llarga. I força alleujats que no s'ho hagués pres com un "intent de suborn", jejeje!!
En tot cas, el tren va continuar fins a Vinkovci, ja a Croàcia. El paisatge eren camps i més camps.
I aleshores ens vam desviar cap al sud i vam entrar a Bòsnia pel nord del país. Aquests pallers van ser acompanyants del viatge i potser un d'aquells petits detalls que et fa veure que aquest país és una mica més pobre que els del seu voltant.
El tren va continuar fins a Sarajevo:
A partir d'aquí ens vam dirigir a la recepció de l'hostal. I per sorpresa nostra, allò no era un hostal! Les habitacions eren en una casa a part i ens hi van guiar. Vam començar atravessant alguns carrers, i donant algunes voltes. Al cap de deu minuts atravessavem el riu i, quan ja pensàvem que estavem arribant, vam començar a pujar una pendent fortíssima (on coi eren aquestes habitacions?). Bé, doncs com aquell qui diu, eren a l'altre punta de la ciutat. Un quart d'hora vam trigar de la recepció a les habitacions! Això és un rècord! I nosaltres amb la maleta al damunt. En tot cas, s'hi estava prou bé, i un cop instal·lats vam anar a fer una volta i a sopar.
El primer que cridava l'atenció: els extensos cementiris, record d'un passat massa fosc i recent:
Aquí, el pont on van assassinar l'arxiduc Francesc Josep (fet detonant de la Primera Guerra Mundial). El riu s'anomena Miljacka (llegiu la "j" com una "i", igual que a "Sarajevo):
I la biblioteca, en reconstrucció, uns 15 anys després que un obús serbi en cremés els milers de llibres i documents de l'interior:
Per sopar, un "Bosnian pot" (com un estofat) i després vam fer una volta pels carrers d'allà.
De Sarajevo en diuen "la Jerusalem d'Europa". Hi conviuen musulmans, cristians i jueus. La diversitat religiosa és un dels fets que més m'atreia de la ciutat i es reflexa perfectament en aquesta foto: minaret i campanar ben a la vora l'un de l'altre.
I fent algun tomb més així va acabar el dia. El matí següent visitariem Sarajevo amb més tranquilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada